31 diciembre 2005

DIA 31...últimes gràcies a l'any!

Últim dia de l'any, últim moment per reflexionar...he après moltes coses, he viscut molts moment, feliços, tristos, per recordar, per esborrar... coses perdudes ,que se que mai més tornaran, i també moltes guanyades, un trocet més del camí de la meva vida s'ha acabat. Nou any, nova vida diuen... però no, jo no vull canviar de vida...només vull millorar la que ja tinc. I també vull donar les gràcies a tots i totes les que m'heu aportat algo, a totes aquelles persones que en un moment o altre m'han ajudat a tirar endavant i han suportat mal humor i han vist com somric i han vist com ploro i han... en definitiva que han estat al meu costat en qualsevol moment difícil (Sou molts els que tindria que anomenar , per tant us deixo que us doneu per aludits vosaltres solets). Queda molt camí per fer....FELIÇ ANY 2006 A TOTS!!!

28 diciembre 2005

aMOOrrr ácidoooo!!!! ñññññ

aMOOrrr ácidoooo!!!! ñññññ

i què em dieu del Nadal??

No entenc perquè la gent ha de ser més amable i ha de fer favors i ha de ser solidaria i ha de estar feliç i ha de... Doncs, jo estic trista, el Nadal em demprimeix, no sóc més bona que durant la resta de l'any i si voleu saber la veritat...Tot és una gran farsa perquè la gent compri coses al Corte Inglès i doni roba vella a Càrites (i així se senti millor i tots creguem que sóm molt bones persones)...s'ha acabat! ser amable un cop a l'any no és ser millor, creure que tot és perfecte durant uns dies no canviarà el món i fingir que tot va bé tampoc vol dir que les coses vagin bé! REACCIONEM SI US PLAU!!!

12 diciembre 2005

hoy

Hoy he estado pensando que es muy difícil saber quien esta aquí realmente o quien está de paso, saber quien te quiere, quien se precupa por ti, o quien, sin que tú lo sepas, te observa mientras te das la vuelta asegurandose de que hoy no te pasa nada, que todo te va bien. Saber que personas son los amigos realmente es algo muy difícil de definir y diferenciar. Por otra parte si miras más allá de tu centro, ves que quizá uno mismo tampoco no es amigo/a de todas las personas con las quales te llevas (mejor o peor, peró te llevas). Ha sido más precupante aún cuando esto me ha hecho pensar que YO no dejaba de ser una de esas personas egoistas que piden a los demás lo que ellas mismas no dan. Me he consolando pensando que el hecho de darse cuenta del error hace que la gravedad del mismo disminuya (teoría absurda y falsa que nos sirve de autoengaño cuando no tenemos ningún argumento mejor que darnos a nosotros mismos). Finalmente he decidido pensar que hoy no tenía mi mejor día y que no valía la pena para precuparse por eso, porque , en el fondo todo el mundo lo hace (otra teoría absurda y falsa que nos sirve de autoengaño cuando ni si quiera la anterior nos consuela). PD: Dicen que una imagen vale más que mil palabras, ahí esta mi día. - Foto encontrada haciendo el dossier de fotografía-

08 diciembre 2005

25 ANYS DE LA MORT DE JHON LENNON

25 ANYS DE LA MORT DE JHON LENNON Dia de dol per molts de nosaltres... moltes cançons per escoltar, moltes cançons que mai escoltarem perquè no va poder compondre. va morir a l'edat de 40 anys quan sortia dels seu apartament de Nova York. Un 8 de desembre, gris i trist, un 8 de desembre com el d'avui potser, un home amb una arma a les seves mans va dispara contre que el que avui podem considerar el creador de l'himne de la pau. Dediquem-nos un Imagine, per ell, per nosaltres, per tots els que encara creiem en un món millor, pels que lluiten sense dona cops, per tots els que encara senten algo dins la seva pell en escoltar aquestes notes ...imagine. I que ningú ens tregui el poder de imaginar si us plau!!

06 diciembre 2005

Ara m'han vingut al cap les tardes de cuan era petita. Sortia de l'escola i anava corrents cap a casa, em sentava al sofà mentre veia els dibuixos animats amb un colacao i maries dorades sobre la taula. Després anava a comprar amb la meva mare o am el meu pare ( en aquella època casi ni discutiem). Com canvia tot. recordo també les tardes amb me germana: em comprava un llaminadura en forma de nuvol de color rosa i era totalment feliç.
En part ho añoro. Voldria tornar a sentirme tant bé, a no tenir cap precupació al cap, a sentir la innocència en estat pur, a jugar sense tenir en compte la hora.

Después de mirar las cuatro paredes de la habitación se preguntó que había ganado o que había perdido. Realmente no tenía respuesta para todas esas preguntas, ni si quiera para una cuarta parte de las que se hacía i en ese instante le vino a la cabeza una frase que leído en un lugar de cuyo nombre no quería acordarse: “cuando tuve la respuesta, me cambiaron las preguntas”. La frase tal vez no era esa exactamente pero la idea era la misma, al fin y al cabo eso era lo k importaba. Dos hojas llenas de apuntes sobre el escritorio, una tarde sola en casa, su habitación desordenada como de costumbre, la falda de la noche anterior encima de la silla i las botas en el suelo. Todo un mundo tal vez, no el mejor, tampoco el peor, simplemente un mundo. Era el suyo, pero no se encontraba en él, y eso la arrastraba al borde del abismo. Sentía como su cuerpo caía y caía y creo que lo que necesitaba era caer al suelo de una vez por todas. Volar era fantástico, pero necesitaba sentir algo bajo sus pies. Recordaba momentos mejores y soñaba con futuros tiempos perfectos a los cuales nunca llegaría (o tal vez si, pero en ese momento no se veía capaz de lograr algo tan lejano). Y es que últimamente se siente algo perdida. De un tiempo a esta parte la vida le parece una fiesta a la que nadie se ha molestado en invitarla. Tampoco no estudia, tampoco no trabaja... Intenta no plagiar versos para sentir que ella es más ella misma y nunca lo consigue. Últimamente quiere huir ¿a Marte? No lo sabe pero, si huir, quiere huir. ¿Cometerá más errores, dará menos explicaciones? Quizá si, la rutina siempre acaba venciendo en algunos momentos, por no decir todos y es que quiere estar en Paris, fumar cigarrillos vogue en las escaleras del Sacre Cuore mientras un pintor la observa i el cielo se tiñe de color naranja incandescente. Cierra los ojos y después, tras abrirlos, su habitación, el mundo, sus preguntas, sus plagios… todo sigue igual, ¿será esto bueno?

04 diciembre 2005

Quina nit, quin concert!
Era massa irreal per creure-ho. Ismael va sortir unes 5 vegades de bis. La última cançó: Ana. I jo volant. El Palau de la Música ple de gom a gom (crec que no quedava ni un sol seient lliure). Vam arribar tard, però a temps. La sala fosca i Ismael tocant la seva primera cançó.
Les llums del Palau, la gent, l'ambient, les seves intros, tot el Palau cantant a una... els pels de punta i de cop: Tierna y Dulçe Historia de Amor.
Vaig pujar al cel amb cançons com Un muerto encierras, vaig ballar amb rumbres arrivades des de la Mina i Vallecas, vaig emocionar-me amb la intro de l'11-M. I vaig tocar les estrelles amb Ana!!!
Una nit inoblidable de veritat!!!
Moltes gràcies per tot. Torna a Cataluya ben aviat!!

01 diciembre 2005

1ª nota,1ª vista

dia: 1 de desembre del 2005
hora: les 10:54
estat: nerviosisme
d'aquí 2 dies sere feliç, anirem a barcelona??...siii
massa coses per explicar en un primer text
més informació...to be continued