un vespre més, una nit més

Obre els ulls, mira al voltant seu, no coneix res, no sap res, però esta bé. Se sent bé.Feia ja més de tres mesos que volia capgirar el món. Ressaca i mal de cap no eren les coses que li solien amoïnar. Gairebé mai en solia tenir i, realment, no era una cosa important. A ella li preocupaven altres coses. Estirada sobre el llit tancava els ulls i la seva vida passava com una petita pel·lícula en 3D. Recordava l’estiu aquell on les onades del mar semblaven no acabar, recordava els passejos per la bòbila, recordava els passadissos de d’institut, els concerts plens de mirades, les hores perdudes al sofà, el somriure i les mans de la seva companya de taula, recordava també el sol d’aquell matí de Sant Joan, els nervis dels exàmens, el tremolor de cames quan entrava al bar de sempre, les nits d’estiu a la gespa, les partides de cartes, les festes plenes de cançons i pijames amb cors, les llargues converses sobre res(les més importants que ha tingut fins ara), els somnis de futur( aquells que potser mai complirà), els viatges que va planejar, les llums dels fanals del carrer ballant, recordava com es respirava des del parc. De sobte obria els ulls i es veia a ella mateixa reflectida a la peça metàl·lica del sostre, la que suportava els ulls de bou de la seva habitació. Tornava a tancar els ulls i somreia. “Demà serà un gran dia” va pensar. Va aixecar les cames, va mirar els seus peus. Va acariciar el seu cabell i va pensar que el seu pijama era horrorós. Dema serà un gran dia! Va tornar a tancar els ulls. Fos a negre. Un, dos, tres. Somni perfecte i... Bon dia! Avui és un gran dia!