tal vez

Tal vez no sea tan difícil, tal vez solo hace falta que grite, que mienta, que llore, que me deje caer a un vacío cada vez más profundo y lejano. Si miro a lo lejos, sólo veo una inacabable sucesión de encuentros sin sentido que me llevarán a ser más consciente de la soledad que nos rodea. Tal vez tan solo hace falta que sonría, que ilumine mi cara cada vez que algo va mal, que me vista con mi mejor traje y salga a recibir cariño plastificado. Sonrisas para recibir a cambio y sentirnos distintos (a sabiendas de no serlo). Tal vez solo hace falta que ayude a alguien a salir del bache, dejar que los problemas de otros empequeñezcan, poco a poco, mis errores vitales. Tal vez solo hace falta brindar cada fin de semana y olvidar que nunca seré quien quiero ser, que jamás sabré enfrentarme a mi misma, que jamás dejaré de mirar el mar a través de mis ojos, eso sí, sin alcanzarlo jamás. Tal vez hoy le diga a la lluvia que me moje la cara, que quiero volver a temblar, aunque esta vez ya no sea de emoción. Y es que tal vez me duele tanto perderme en mí.

quiero volver a oler el mar

Clic! Encén la llum de la tauleta de nit. És una llum de color daurat. Te dues bombetes. Una d’elles normal i corrent, de les que es rosquen amb la ma i es fonen mentre estàs llegint les últimes pàgines d’una dels capítols més interessants del llibre. L’altre, en canvi, esta recoberta i és més petita, de tal manera que només deixa sortir uns petits rajos de llum que projecten una ombra tènue a la paret. Mai encerta a la primera quina de les dues llums vol encendre. Avui la petita. No te ganes de llegir ni de observar. Finalment i després de molts dies, se sent realitzada. Segueix sent mediocre, però se sent realitza. ....................................................................................................

Qué sería de la humanidad sin corazón, sin sentimiento, sin pasión. La belleza tan solo es algo que se percibe a través del olor y las caricias son 19 copas de champán francés dispuestas a brindar por ti. A veces pienso que tal vez sería mejor volver a aquellas escaleras dónde un día creí volar. Esta vez sola, o quizá contigo. Tengo un rato para pensar en cómo seria mi vida si no soñara tan a menudo y un ratito para concluir que no valdría nada. Nada de nada, ni de ti ni de mí. Se me pasa cierta canción por la cabeza. Vuelvo a revolver las paredes mi consciencia y descubro que tengo tanto por hacer, tanto por cambiar, tanto por resolver. Creo que hoy podría haber tenido un mar de flores, pero me quedé solo con mis sueños. Debería dejar de pensar lo que digo. …………………………………………………………………………………………….....................................

Últimamente soy especialista en cambiar mis estados de ánimo. Quiero volver a oler el mar.

...

Sin más, para Vero...

A la meva mare

Crec que sóc especialista en trobar a faltar, en sentir que tot allò que tenia ahir és millor que el que tinc avui, o si més no, em fa pena haver-ho perdut.

Avui he gaudit d'un dia genial però tot i això estic trista. No hi ha una raó, no existeix cap justificació i realment tampoc vull que n'existeixi cap.

Avui m'ha vingut de gust escriure, feia molt que ho intentava i no podia treure'n res de bo. He decidit no pensar, no jutjar, simplement escriure allò que s'em passa pel cap. No tenia cap ganes d'escriure historietes creatives.

Ara nomes miro les quatre parets de la meva habitació i sento que em falta algo, que anyoro la meva infancia, que anyoro la meva preadolescència, que anyoro l'olor del xampú de quan era petita, les notes entre companyes a les aules de l'institut, les tardes d'aborriment al banc... I també tot allò que no m'atreveixo a escriure.

M'he adonat que sempre desitgem allò que no tenim, però que quan ho tenim no ho volem. I el que és més important no ho valorem.

Consient de que acabo d'escriure una de les frases que més repeteix la meva mare (i una de les frases que em fa més ràbia que repeteixi), aquest post li dedico a ella, a la meva mare! Per cuidar-me, per ensenyar-me tot el que sap, per suportar-me en dies com avui i perquè, encara que no li dic sovint, l'estimo molt!

Por

I si..? Aquella era la gran pregunta. Feia gairebé sis dies que no dormia tranquila. El futur l'atemoritzava. Els miralls no reflectien allò que ella volia veure. Les cames li tremolaven. El cor augmentava de velocitat per moments. Les llagrimes cauen lentamenti i van difuminant petits rius negres sota els seus ulls. Qui pogués tornar enrrere!

un vespre més, una nit més

Obre els ulls, mira al voltant seu, no coneix res, no sap res, però esta bé. Se sent bé.Feia ja més de tres mesos que volia capgirar el món. Ressaca i mal de cap no eren les coses que li solien amoïnar. Gairebé mai en solia tenir i, realment, no era una cosa important. A ella li preocupaven altres coses. Estirada sobre el llit tancava els ulls i la seva vida passava com una petita pel·lícula en 3D. Recordava l’estiu aquell on les onades del mar semblaven no acabar, recordava els passejos per la bòbila, recordava els passadissos de d’institut, els concerts plens de mirades, les hores perdudes al sofà, el somriure i les mans de la seva companya de taula, recordava també el sol d’aquell matí de Sant Joan, els nervis dels exàmens, el tremolor de cames quan entrava al bar de sempre, les nits d’estiu a la gespa, les partides de cartes, les festes plenes de cançons i pijames amb cors, les llargues converses sobre res(les més importants que ha tingut fins ara), els somnis de futur( aquells que potser mai complirà), els viatges que va planejar, les llums dels fanals del carrer ballant, recordava com es respirava des del parc. De sobte obria els ulls i es veia a ella mateixa reflectida a la peça metàl·lica del sostre, la que suportava els ulls de bou de la seva habitació. Tornava a tancar els ulls i somreia. “Demà serà un gran dia” va pensar. Va aixecar les cames, va mirar els seus peus. Va acariciar el seu cabell i va pensar que el seu pijama era horrorós. Dema serà un gran dia! Va tornar a tancar els ulls. Fos a negre. Un, dos, tres. Somni perfecte i... Bon dia! Avui és un gran dia!

Mi ciudad interior azul

Eso es a lo que te enseña la ciudad. A ser un autómata más. A tener miedo. A no ser humano. A no colaborar porque todo tiene un precio.

A veces estamos encerrados en nuestro mundo, en nuestro color, en nuestros sueños. Otras , en cambio, pecamos por no vivir, por no dejar que hoy no sea hoy sino siempre.

Nos ponemos barreras antes de verlas, nos limitamos antes de que otros lo hagan y no luchamos por miedo a morir en combate.

Tampoco no podemos dar lecciones de vida, pues nadie es justo, nadie es injusto. Nos limitamos a vivir en nuestro propio esquema, ese que nos funiona, ese que nos permite subsistir. Pero no sabemos que hay más allá de nuestro mundo interior, de nuestran cuatro paredes de ideas.

No conocemos a la persona que comparte mesa con nosotros, ni a la que comparte vida, ni a la que comparte palabras, ni a la que comparte sexo. Quizá no sabemos ni quienes somos nosotros.

Hoy puede ser un gran dia, disfrutemoslo! Sólo depende de ti, sólo depende de mi y tal vez también de él, ser un poco más felices, ser un poco más humanos.