22 septiembre 2006

...

Sin más, para Vero...

06 septiembre 2006

A la meva mare

Crec que sóc especialista en trobar a faltar, en sentir que tot allò que tenia ahir és millor que el que tinc avui, o si més no, em fa pena haver-ho perdut.

Avui he gaudit d'un dia genial però tot i això estic trista. No hi ha una raó, no existeix cap justificació i realment tampoc vull que n'existeixi cap.

Avui m'ha vingut de gust escriure, feia molt que ho intentava i no podia treure'n res de bo. He decidit no pensar, no jutjar, simplement escriure allò que s'em passa pel cap. No tenia cap ganes d'escriure historietes creatives.

Ara nomes miro les quatre parets de la meva habitació i sento que em falta algo, que anyoro la meva infancia, que anyoro la meva preadolescència, que anyoro l'olor del xampú de quan era petita, les notes entre companyes a les aules de l'institut, les tardes d'aborriment al banc... I també tot allò que no m'atreveixo a escriure.

M'he adonat que sempre desitgem allò que no tenim, però que quan ho tenim no ho volem. I el que és més important no ho valorem.

Consient de que acabo d'escriure una de les frases que més repeteix la meva mare (i una de les frases que em fa més ràbia que repeteixi), aquest post li dedico a ella, a la meva mare! Per cuidar-me, per ensenyar-me tot el que sap, per suportar-me en dies com avui i perquè, encara que no li dic sovint, l'estimo molt!